Mina de Sal de Turda i Església de Rogoz (Dia 3: 22 de març de 2024, divendres)

Per esmorzar, un altre cop la pizza que ens va sobrar ahir, que ens vam menjar a l’apartament.

Després ruta fins a la mina de Sal de Turda, a uns 70km, 1 hora de cotxe, i també hem tingut la meitat del camí per autopista gratuïta.

Mina de Sal de Turda

Horari: de 9 a 17h.Web oficial.

Temperatura a la mina: uns 12º, per la qual cosa cal roba d’abric

Preu: 50 lei de dilluns a divendres; 60 lei dissabtes i festius. Pàrquing = 5 lei/hora; 1 volta en noria 8′ = 15 lei pax; barca 20′ = 30 lei barca

La Salina Turda és una antiga mina de sal convertida en parc d’atraccions, un lloc únic al món. Per a la gent local és un centre de salut amb piscina, spa i una àmplia oferta de tractaments, massatges, etc.; mentre que per al turista destaca com a museu i parc temàtic. La seva petita varietat d’atraccions no tindria res d’especial a la superfície però no tots poden dir que han pujat en una noria subterrània o passejat amb barca per un llac de sal a 120 metres sota terra.

La Salina Turda es visita per lliure (sense guia) i es recomanen un parell d’hores per a la visita.

El primer que trobem és un primer descens per escales que ens porta a la galeria Franz Joseph, construïda entre el 1853 i el 1870. Després seguim un passadís, de gairebé 1 km de llarg i arribem a les dues mines visitables: Theresa i Rudolph.

Després vam arribar a la Sala de Crida, on antigament es reunien els miners abans i després de començar la jornada. Allí destaca un altar tallat a la paret i l’Escala dels rics, usada per la gent de classe alta per a accedir a les mines.

Després hi ha diversos trams d’escales de fusta, amb els seus “balcons” com a mirador a cada pis i vas veient com et vas acostant a baix del tot. També es pot baixar amb ascensor, gratis. Nosaltres gairebé no hi vam trobar gent, era divendres, però sembla que en temporada alta està força animat. A l’ascensor tampoc no hi havia cua, però vam preferir baixar per les escales. Indicava 4 minuts de temps a peu, són unes 200 escales, però nosaltres vam anar parant per fer fotos. Des de dalt hi ha un magnífic mirador.

A sota vam fer el passeig a la noria, que dura 8 minuts la volta i cal comprar l’entrada en una taquilla, en cash. Curiós el passeig, amb bones vistes des de dalt.

També vam fer el passeig amb barca, que cal baixar al nivell inferior per unes altres escales o ascensor. També es paga en efectiu i havíem llegit que són 20′. Érem els únics i ens hi vam allargar de valent. El noi no ens va dir res, estava entretingut amb el seu telèfon i com que no hi havia ningú més…

A sota al llac hi ha estructures de fusta per seure i està tot molt xulo, amb els dibuixos i colors que té la sal a les diferents parets i estructures.

Per tornar, vam pujar en l’ascensor transparent, per tenir una altra visió de la mina i tampoc no hi havia cua. I al passadís de sortida ens vam trobar amb la maqueta i la Sala del Pou d’Extracció, on hi ha el mecanisme del 1864 amb què es transportava verticalment la sal i també vam veure l’enorme roda de fusta del 1881 moguda per cavalls.

Hem estat unes 2 hores i mitja per a la visita de la Mina. Ara avançarem visites de les esglésies de fusta de Maramures, que teníem per demà.

Les 8 esglésies de fusta de Maramures

Les esglésies de fusta de Maramures, ortodoxes i pertanyents a diferents èpoques, són un conjunt de temples realitzats en fusta molt cridaners i ben conservats al llarg dels segles.

La majoria d’aquestes bisèriques (esglésies en romanès) es van construir entre els segles XVII i XVIII sobre altres de més antigues, davant la prohibició d’erigir esglésies ortodoxes en pedra. Encara se’n conserven 42, una tercera part de les quals va arribar a haver-hi i 8 d’aquestes esglésies han estat declarades Patrimoni de la UNESCO. Són: Leud, Poienile Izei, Barsana, Desesti, Budesti, Surdesti, Plopis i Rogoz

Als pobles de Maramures sembla que el temps s’ha aturat i costa trobar llocs tan autèntics en una Europa on cada vegada les ciutats s’assemblen més entre si.

Tenen algunes característiques comunes: estan situades al centre de cementiris, són estretes i esveltes i tenen alts pinacles. La seva grandària és petita però la seva construcció complexa, per la qual cosa van ser dissenyades i aixecades per fusters experts de les diferents poblacions. Al seu interior hi ha dues zones molt diferenciades: la més propera al clergue per als homes i la més propera a l’entrada, per a les dones.

Per visitar l’exterior de les esglésies de fusta no tindràs problema a la majoria, ja que són recintes que deixen oberts. Tot i anar a l’horari indicat a la porta, les que el tenien, no n’hem trobat cap oberta. Potser en temporada alta és diferent?

L’horari canvia una mica d’una a una altra però un aproximat és de 10 a 16h. En totes hem hagut de trucar. De vegades parlaven anglès però d’altres no i simplement dir “biserica”, església en romanès, n’hi havia prou. La vegada que més van trigar va ser 10-15′.

Avui n’hem visitat 3 i només recomano la de Rogoz, perquè és l’única que vam poder veure per dins i amb bones carreteres. Les altres 2 estan molt a prop entre elles però són carreteres per les quals amb prou feines passa un vehicle. No vull ni pensar si hagués vingut algú en sentit contrari.

Així que la nostra primera destinació és Rogoz, a uns 135km i en temps ens donava 2h 15′ de cotxe. Aquí ja anem cap al nord i comencem a tenir carreteres més secundàries. De tota manera, el primer tram també hem tingut autopista gratis, però en passar per les ciutats s’alenteix la velocitat.

Biserica Rogoz dels Sants Arcàngels Miguel i Gabriel

Preu: ens va dir que de franc. Tenia una capseta així que vam posar la voluntat.

Comencem per l’Església de Rogoz i és imprescindible. És al centre del cementiri.

L’església de fusta de Rogoz, dels Sants Arcàngels Miquel i Gabriel és la que està més al sud i va ser reconstruïda el 1663 sobre l’antiga església que va sucumbir sota les flames provocades pels tàrtars.

Aquí hi ha la taula dels avantpassats, coberta amb bigues llargues com l’església; la corda amb símbols solars que envolta l’exterior de l’església; les bigues que sostenen el ràfec, tallades en forma de cap de cavall. I ens van donar un fulletó explicatiu amb els detalls d’aquesta església, que tenien en anglès i en castellà. Molt interessant.

Com que encara era aviat avancem amb les esglésies que teníem per demà que eren la de Plopis, a uns 40km, 45′ i la de Surdesti a 5′ de l’anterior.

Aquí el tram de carretera ja es va complicar. Vam passar 5 km per un camí de carro que només hi cabia un cotxe, per la qual cosa no recomano la de Plopis i Surdesti si s’hi arriba des de Rogoz.

La de Plopis impressiona perquè és molt alta, però no ens va contestar ningú al telèfon, tot i haver arribat abans de les 16h. Des de les finestres, recolzant el telèfon, es poden fer fotos interiors. Però tal com està la carretera, no crec que valgui la pena acostar-s’hi i menys sense la certesa de poder visitar l’interior.

Amb la de Surdesti, a 5′ amb cotxe, ens ha passat el mateix, hem fet fotos de l’interior des de la finestra.

Així que ja anem al nostre allotjament, que el vam buscar a prop per la zona, i estava a 30′. Era una pensió restaurant i hem sopat super bé i molt amables també. És una zona gens turística així que bé de preu i molt recomanable, a peu de carretera. Aquest és el link de Booking.

Dia 4: Esglésies de Fusta de Maramures i ruta fins a Sapanta (Sapanta)