El primer destí del nostre sisè dia és Chiatura, a 120km, el que són un parell d’hores, que també vam trigar més a recórrer.

Chiatura és una antiga ciutat minera que, a principis del segle passat, representava el 60% de la producció mundial de manganès. Per això es va fer una extensa xarxa de telefèrics, perquè les llargues jornades dels miners fossin encara més maratonianes, en perdre menys temps en desplaçaments gràcies als funiculars. També es va crear una gran xarxa de ferrocarril per al transport directe del Manganès per tren.

Quan la Unió Soviètica va col·lapsar, la majoria de les mines van ser desmantellades i moltes famílies van perdre el seu lloc de treball i, com a conseqüència, es van mudar.

Ara s’estan reformant algun dels telefèrics i se n’han creat alguns de nous. De les 4 línies actualment en funcionament, nosaltres vam anar fins a Sanatorium i fins a Naguti. El preu del bitllet és mig lari i es compra a la taquilla que hi ha a la part baixa de l’Estació Central. Cal pagar en efectiu i es compra un bitllet per persona i trajecte. Nosaltres en vam comprar 8, que ens va servir per fer els 2 recorreguts d’anar i tornar.

Des de dalt es tenen unes vistes increïbles de tota la ciutat i la zona. I pots veure molt de prop alguns edificis que de lluny es veuen en perfecte estat però que, de més a prop, impacten perquè sembla que en qualsevol moment s’ensorraran, o alguns balcons desconxats i oxidats, sense vidres, etc.

La visita és impactant i curiosa alhora. També vam poder veure un dels antics telefèrics oxidats penjant en ple centre, així com un llarg tren de mercaderies que també semblava abandonat.

Vam estar aproximadament hora i mitja visitant la ciutat. Després vam tornar per la mateixa carretera i ens vam aturar a una mitja hora escassa, al Pilar.

Pilar Katskhi

La columna o Pilar Katskhi és un pilar de pedra calcària de 45 m d’ alçada, amb un monestir ortodox a la part superior. Està prohibit pujar, però es pot caminar a la base.

Els monjos que hi viuen estan en aïllament al capdamunt, per estar més a prop de Déu. Els subministraments pugen mitjançant un sistema de politges.

L’accés és gratis i hi ha un trencall asfaltat a la mateixa carretera que arriba fins a un aparcament al final, a la base del Pilar. Com que estava nevat i hi havia un cartell indicant un pendent de 12%, vam preferir aparcar abans de la gran baixada, no fos que després el cotxe no pogués pujar, i vam anar caminant, estava a uns pocs metres.

El pilar està vallat però la porta d’accés no estava tancada. A dins hi ha una petita botiga de souvenirs i una petita església. És molt fotogènica aquesta visita.

Tskaltubo

Era l’última visita del dia. Des del Pilar eren uns 80 km, una hora llarga. Volíem arribar entre les 14 i 16h que era quan ens entrava el menjar inclòs a la MP. Vam arribar a les 15h i el menjar va ser molt just.

Després vam anar a veure la ciutat, que va ser una important ciutat balneari durant molts anys, se’n van construir uns 30, fins que la Unió Soviètica va col·lapsar i, igual que va passar amb Chiatura, van quedar abandonats.

Com que algunes de les distàncies entre els balnearis eren grans, vam decidir moure’ns amb el cotxe. Avui era Cap d’Any i no ens volíem allargar més del compte. Tinc els punts principals marcats a MapsMe, així que vam visitar: el Sanatorium Iveri i el Shakhtiori des de fora, que estan vallats; la casa de banys nº 8, anomenat Ovni per la seva forma, que està dins del parc; El Metal·lúrgic, on hi ha una gran làmpara d’aranya al sostre que es veu des d’una finestra; el Gelati està just davant i vam veure els exteriors; i pel Medea hi vam estar visitant una estona l’interior.

Aquests eren els que es consideraven més importants, i tot i moure’ns entre els diferents punts amb el cotxe, hivam estar ben bé un parell d’hores deambulant per ells. Sens dubte pots dedicar-li mig dia o dia sencer.

És impressionant passejar per aquests immensos edificis, que semblen palaus, i que estan mig abandonats. N’hi havia un que conservava una enorme làmpara d’aranya al sostre. També queden les motllures i algunes parets acolorides.

Ens vam creuar amb alguna altra parella també visitant-los, però no vam veure ningú més. En alguns es veia llum a les finestres. No vam tenir cap problema amb gossos ni persones.  Sembla que alguns, després del seu abandonament, van ser destinats a refugiats i continuen estant habitats; i que en algun intenten cobrar una suposada entrada. D’altres només es poden veure des de fora perquè estan completament vallats.

A més, amb el clima tan humit de la zona, s’estan degradant ràpidament. La vegetació està prenent el control de la zona. Després de la impactant visita vam descansar una estona. Suposadament teníem sopar de gala de Cap d’Any, que al final es va truncar, com he explicat en l‘apartat de l’allotjament.

Així que vam acabar sopant a la nostra habitació perquè no vam trobar cap pla alternatiu a la ciutat, tot semblava tancat, llevat un supermercat 24h que vam trobar. A la nit hi va haver força focs artificials, vam veure que els venien en algun mercat. I, com ja va passar fa un any, hem tingut un començament d’any una mica mogudet.

Dia 7: Kutaisi.

Aquí està el nostre itinerari i aquí els nostres consells per a viatjar a Geòrgia.