Tunis: entre incidents, controls i balanç
Vam començar l’últim dia amb un esmorzar generosíssim: ous ferrats i una varietat increïble de plats. Els amfitrions insistien que repetíssim, però era impossible acabar-s’ho tot. Estàvem llestos per a l’última empenta.
El “cop” del taxista a la Plaça de la Victòria
Teníem el cotxe ben aparcat i vam valorar anar al centre en taxi, però vam decidir conduir fins a l’Avinguda Habib Bourguiba (on hi ha el cartell d’“I Love Tunis”) per veure la catedral.
En arribar a la Plaça de la Victòria, la conducció impulsiva de la capital ens va jugar una altra mala passada: tal com ens havia passat anteriorment amb la policia, un taxista ens va donar un cop per darrere. Vam fer les fotos de rigor, però vam tenir la “sort” que el cotxe ja tenia algunes marques prèvies en aquella zona exacta quan ens el van lliurar, de manera que la nova ratllada va quedar dissimulada entre les anteriors.
La “casuística de la pinça” i l’adeu a la capital
Davant la impossibilitat d’aparcar sense risc de multa immediata, va resultar que a tot el carrer estava prohibit aturar-se, malgrat està tot ple de cotxes, ens vam repartir: un anava a visitar la Catedral de Sant Vicenç de Paül mentre l’altre vigilava el cotxe. I així vam ser testimonis de com posaven la pinça d’immobilització del vehicle a cada cotxe el propietari del qual s’allunyava només uns metres. Davant aquest estrès de trànsit i “trampes” recaptatòries, vam decidir acabar la visita i anar directes cap a l’aeroport al migdia, tot i que el vol de Nouvelair no sortia fins gairebé les 19:00 h.
Gestió del lloguer i el “bony”
Quan a la devolució van revisar el cotxe, va sortir a la llum el “bony” que havíem fet nosaltres mateixos en col·locar malament el gat per canviar la roda. Van ser amables i, gràcies a l’assegurança extra que ens van recomanar contractar al principi, ho van tramitar com una ratllada.
No vaig marxar de l’oficina fins que, després d’insistir molt i esperar més de dues hores, em van confirmar que la roda de recanvi estava correcta i em van retornar el dipòsit a la targeta.
Controls de seguretat i les roses del desert
Vam intentar fer el check-in online, però va ser impossible amb Nouvelair. En arribar, vam descobrir que a Tunísia no es permet accedir a la zona d’embarcament fins a 3 hores abans del vol, de manera que no serveix de res matinar.
Al control de seguretat vam tenir un moment agredolç. En reajustar l’equipatge amb els dàtils i els records degut al pes extra que portàvem, vam cometre l’error de deixar els minerals i les Roses del Desert a l’equipatge de mà, ja que així ens ho havien indicat a la cinta de facturació. La policia ens els va confiscar al·legant que no estan permesos en cabina (haurien d’haver anat facturats). Ens va fer molta pena perquè eren una il·lusió del viatge.
Malgrat aquest últim mal tràngol, el vol va sortir més o menys puntual cap a Barcelona. En arribar, vam haver d’esperar per les maletes —cosa que no solem fer— però, per sorpresa nostra, van sortir ràpid i en perfectes condicions.
Balanç de Tunísia: una aventura autèntica i sorprenent
Ara que ja soc a casa, miro enrere i m’adono que Tunísia ha estat un viatge molt més fluid i especial del que m’imaginava. Tot i que l’últim dia a la capital va ser una mica més caòtic, el balanç d’aquests deu dies és increïblement positiu; ha estat un descobriment constant.
Em quedo amb aquesta sensació que, durant gairebé tot el recorregut, tot va anar rodat. Fins i tot els moments que podrien semblar “complicats”, com els 200 km que vam fer amb escorta policial, van acabar sent anècdotes fascinants que ens van fer sentir que vivíem el país d’una manera única i segura. L’hospitalitat tunisiana és d’un altre planeta: m’emporto gravada l’amabilitat de la gent i aquells esmorzars espectaculars on el “ja no puc més” no existia per als nostres amfitrions.
És cert que el cotxe ens va donar algun que altre ensurt final i que la capital ens va regalar un tancament una mica intens amb el trànsit i les pinces, però vam saber moure’ns amb solvència, vam solucionar els petits imprevistos i vam aprendre que, a Tunísia, la improvisació forma part de l’encant.
Em sap greu haver deixat les roses del desert al control de l’aeroport, però m’emporto la maleta plena de dàtils i el cor ple de paisatges increïbles. Ha estat un viatge de contrastos, de carrerons estrets, d’història viva amb aquells mosaics que s’emporten la palma, i de racons inexplorats. Tunísia ha estat una sorpresa constant i tornaríem a repetir l’experiència demà mateix. Una aventura de les que de debò valen la pena!