📅 Entrebancs, caserna i Cartago (dia 9)

Avui ha estat, sens dubte, el dia més mogut de tot el viatge. Hem passat de visites culturals a la caserna!

El nostre primer destí era Hammamet, a una bona hora de cotxe. En ruta vam passar per un pont sobre un riu on hi havia, de nou… flamencs! Com que volíem veure’ls de prop, ens vam endinsar per un petit camí de terra d’uns pocs metres que ens apropava a l’aigua. Aquí va venir el primer incident del dia.

Els flamencs estaven força a prop i també hi havia garses. Per als que no estem acostumats a veure aquests animals, era tot un espectacle que vam voler repetir. Vam estar una estona observant com menjaven.

🦩 L’incident de la roda

Aquí va començar l’aventura. En pujar al cotxe, vam veure que una de les rodes estava punxada. No teníem gaire clar què fer perquè no ens havia passat mai i portàvem roda de recanvi normal (ens la van ensenyar en recollir el vehicle).

Al matí, en recollir el cotxe on l’havíem aparcat fora de la medina, vam notar que una roda estava una mica fluixa, però no li vam donar importància. Suposo que en endinsar-nos pel camí de terra, la cosa va empitjorar. Vam decidir canviar-la nosaltres mateixos perquè només ens quedava un dia de viatge, tot i que després ens van dir que hauríem d’haver avisat el servei tècnic. Tenia un clau completament enfonsat.

🕌 Hammamet: una medina impecable

Amb la roda nova vam arribar a Hammamet, una de les ciutats costaneres més turístiques per la seva proximitat a la capital.

• La Medina: Diuen que és de les millor conservades de Tunísia. Hi vam dedicar una hora. És petita, es veu ràpid i no hi havia moltes botigues obertes.
• Ambient: És un lloc molt turístic, amb restaurants a tocar del mar i hotels de nivell. L’aigua té un color turquesa preciós.
• Passeig marítim: És molt bonic, amb un ribat i un cementiri al costat del mar que crea un entorn especial. Vam passejar-hi una bona estona. El color del mar era turquesa, molt semblant al de Monastir.

👮 La “trobada” amb la policia

A punt de sortir de Hammamet, amb el trànsit caòtic del diumenge, vam tenir el gran contratemps:

El fitipaldi: Un cotxe que portàvem al darrere va començar a avançar a tota velocitat en línia contínua. Gairebé va xocar amb el cotxe que teníem al davant quan aquest va girar bruscament a l’esquerra, obligant-lo a frenar en sec.

El xoc: Com que el conductor anava impacient, a la següent rotonda ens va donar un copet per darrere mentre fèiem un STOP. Va ser lleu, però pel tema de l’assegurança vam intentar fer una foto a la matrícula. Aquí es va posar molt agressiu; el conductor deia que estava prohibit fer fotos i va intentar prendre’ns el telèfon.

La sorpresa: Quan la cosa es va escalfar, va resultar que era un cotxe de la policia! Com que allà els cotxes estan tan deixats i l’adhesiu de policia estava mig esborrat, no ens en vam adonar. Quan vam voler abaixar el to, ja era massa tard; l’agent s’havia enfadat i va fer ús de tota la seva autoritat.

L’odissea fins a la comissaria: El policia es va posar aspre, ens va requisar la documentació i l’assegurança del cotxe i ens va ordenar seguir-lo. Van fer mitja volta allà mateix, en un carrer de només dos carrils, i vam haver de maniobrar com vam poder per no perdre’l. Va sortir a tota pastilla entre el trànsit i gairebé el perdem de vista perquè no ens va esperar en cap moment. Per sort, la caserna era a uns centenars de metres en aquell mateix carrer.

L’espera i el final “cordial”: En arribar, ens va deixar anar un “espereu aquí 5 minuts” i se’n va anar de nou amb el cotxe. Els 5 minuts es van convertir en més d’una hora fins que va aparèixer el cap. Per sort, aquest va resultar ser més amable. Li vam explicar que pensàvem que era un espontani que ens havia donat un cop i volia fugir, i que per a nosaltres (entre els nervis i com de vell estava el cotxe) no era evident que fossin agents. Finalment, la tensió es va dissipar i tot va acabar en un pla “amics, amics”, amb petons entre els cavallers en senyal d’amistat.

🏛️ Cartago: història entre termes i esteles

• Horari: de 8.30 h a 17 h.

Vam arribar a Cartago amb molt retard i les carreteres col·lapsades (potser per algun partit de futbol, a jutjar per les samarretes de la gent; potser va ser casualitat; o potser és la tònica de la capital).

La visita consta de diferents zones separades entre si. El més destacat són les Termes d’Antoní. Vam comprar l’entrada conjunta (20 dinars en lloc dels 12 habituals, com en les visites anteriors), que serveix per a diversos recintes. Aquestes són les visites que vam fer:

• Tophet de Salambó: Un lloc d’antics sacrificis; impressiona per la història, tot i que visualment sigui una esplanada amb esteles de pedra. Va ser el primer lloc que vam visitar i aquí no es pot treure l’entrada. Ens van dir que ja la compraríem a les termes.
• Ports púnics: Avui semblen estanys, però allotjaven més de 200 vaixells de guerra. És molt a prop de l’anterior i és a l’aire lliure. També té un petit museu, que no vam visitar i on suposo que sí que hi ha taquilla.
• Turó de Byrsa: On hi ha el Museu Nacional i la Catedral de Sant Lluís. Ambdós solen estar tancats i, pel retard, vam decidir anul·lar aquesta pujada.
• Les Termes: Eren un lloc clau per a la vida social romana. Només en queden les bases de les estructures i alguna columna, així que per a mi van ser una mica fluixes, com ja havíem llegit, i encara més després d’haver vist totes les altres ruïnes durant el viatge.

Cementiri Americà

• Horari: de 9 a 17 h.

És un dels cementiris que els Estats Units tenen repartits pel món on van tenir lloc batalles de la Segona Guerra Mundial.

Hi ha enterrats més de 2.000 soldats, que van perdre la vida majoritàriament al Marroc i Algèria. També hi ha el Mur dels Desapareguts, on estan gravats els noms de més de 3.000 soldats desapareguts en combat; una roseta marca els noms d’aquells que posteriorment van ser recuperats i identificats.

És un cementiri molt a l’estil de Normandia i el vam visitar per curiositat, ja que és a prop.

🏘️ Sidi Bou Said (vist des de la barrera)

Va ser el gran sacrificat del dia. Vam decidir no anar-hi per la “màfia” que hi ha amb l’aparcament (vam llegir que posen pinces per bloquejar els vehicles fins i tot havent pagat), tenint en compte que són carrers estrets i, per tant, difícils d’aparcar. Després del que va passar a la comissaria i la punxada, no volíem més embolics. A més, el Palau Ennejma Ezzahra, el plat fort, estava tancat per restauració.

La nostra alternativa a l’aparcament de Sidi Bou Said hauria estat aparcar al Cementiri Americà i, des d’allà, anar-hi en taxi, però com que ja era tard, vam descartar-ho.

🛌 Final de jornada a la Villa Belvedere

Ens vam allotjar als afores de Tunis per evitar el trànsit de la Medina: la Villa Belvedere, una mansió molt agradable al costat del parc del mateix nom.

Sopar: Vam tornar al menjar ràpid. El parc estava molt animat, ple de famílies, però només hi havia crispetes i cotó de sucre, així que vam sopar en un local proper: pizza de tonyina (aposta segura) i un entrepà típic en pa de pita.