Muntanya Arco Iris (dia 14: 13-8-2023, diumenge)
Tour Muntanya Arco Iris
Logística:
- Preu: 60 sols és el que ens va costar a nosaltres, però sol valer a partir de 80 sols.
- Horari: de 4.30 a 17h, aprox.
- Inclòs: recollida a l’hotel, esmorzar, dinar, bastó de fusta, guia, et deixen al centre de Cusco.
- Extres: Ingrés a la Muntanya de Colors Vinicunca 25 sols + ingrés a la Vall Vermella 10 sols a l’entrada + 10 sols a la sortida
- Cavall: anada i tornada: 100 sols; cavall només anada: 60 sols.
- Roba: tal com ens van suggerir, vam anar molt abrigats amb gorra, guants, impermeable, etc. encara que crec que no cal tant. Si fa bon dia, et sobrarà tot, com va ser el meu cas, que em vaig quedar en màniga curta, em vaig treure 3 capes i els complements. Però si el dia s’ennuvola i es gira, passaràs de la calor al fred gelat en un moment, així que considero que cal anar preparat, doncs estem a molta alçada. I cal portar roba d’abric i de pluja (neu), que et puguis treure, perquè no agobiï la calor durant la pujada.
La Muntanya Arc de Sant Martí, amb una altitud de 5100 msnm, ofereix una experiència única.
Vinicunca, com també es coneix a la muntanya Arco Iris, és una zona que val la pena visitar. És plena de paisatges desèrtics, pics nevats amb glaceres, alpaques… Aquesta caminada et porta a descobrir el cim d’una de les muntanyes més importants de Cusco. A més, hi ha la possibilitat de fer la Vall Vermella, que simplement consisteix a baixar de la Muntanya Vinicunca per un altre camí que passa per la Vall. Normalment, els guies van amb el grup i, qui està interessat a fer aquesta part ho fa per lliure i es troben tots de nou a l’aparcament. Nosaltres també vam fer aquesta part.
Està ubicada prop de la muntanya Ausangate, considerada una muntanya sagrada (Apu Ausangate) per les persones locals. La zona està habitada per pobles andins tradicionals i típics quítxues.
El viatge comença a Cusco, on et recullen entre les 4 i les 6 del matí, per fer un viatge en bus que dura 3 hores fins a l’inici del sender. Nosaltres seríem els primers, ja que érem al costat de l’agència, i ens van dir que ens recollirien entre les 4.30-4.50h. Vam posar l’alarma del mòbil a les 4.10h i quan ens vam despertar ja teníem 2 trucades de feia mitja hora i un missatge avisant que ens recollien a les 4.05h… si ens acabàvem de llevar!! Li vam contestar que ja baixàvem i en 10′ ja érem al carrer.
Vam anar recollint gent fins que s’omple la minivan, com sol passar en aquest tipus de tours. Ens havien dit que érem unes 14-16 persones. Feia fresqueta i era de nit, així que vam anar dormint una estona, amb les nostres mantes de l’avió.
Es triga un parell d’hores fins a Cusipata, on es fa l’esmorzar. El guia ens va dir que no prenguéssim llet ni mantega, ja que se’ns podia posar malament l’esmorzar durant l’excursió, que entre l’alçada i les corbes hi ha qui comença a vomitar si es menja això.
Després seguim el viatge una estona més fins arribar a la muntanya. Primer va parar el bus per pagar l’impost turístic i de seguida vam arribar a l’aparcament. Hi havia moltíssimes minivans, una darrere l’altra, semblava que anàvem en processó. A l’últim tram del viatge el guia ens va anar donant informació de com ens podia afectar l’alçada. Segons va dir, a més de 4000m d’alçada els cossos que no hi estan acostumats no poden estar més de 3,5 hores perquè ens comença a afectar el mal d’alçada. Primer comença el mal de cap, després et mareges, després et donen nàusees i acabes vomitant… o pitjor. Ells porten oxigen, per si de cas. El darrer tram de carretera era estret, amb corbes i sense asfaltar.
Ja al pàrquing, comença la caminada que consisteix en una hora i mitja de pujada, mitja hora amunt i una altra hora de baixada. A més, els que tornaríem per la Vall Vermella, a dalt només podíem estar 15′ perquè l’altra part és més llarga. Ens van donar uns bastons, però jo no em sento còmoda caminant amb bastons, així que els vam declinar. Si hagués sabut que hi havia tanta neu, potser els hauria acceptat.
Vam començar l’ascens, al nostre ritme. Hi havia molta gent pujant. De fet m’ha semblat que hi havia més gent que a Machu Picchu, es veia molt més massificat, potser perquè l’espai on ens movíem també era menor? El camí semblava una processó de formiguetes… De tant en tant, anàvem parant. Hi havia molt de fang, així que les botes de goretex ens van anar perfectes. Ens van dir que ahir va nevar força, així que encara quedaven restes de neu en arribar a dalt.
Els paisatges que anàvem veient eren preciosos, amb moltes muntanyes altíssimes cobertes amb neu, gent local amb vestits típics de la zona. El tram que cal fer és d’uns 5 km.
Deien que la primera part és la pitjor perquè l’ascens és més dificultós i cansat i pot ser una mitja hora esgotadora. Després, el sender s’aplana durant uns 60 minuts i és una caminada espectacular amb unes vistes magnífiques. La veritat és que no ens va semblar tan esgotador, ni al principi ni al final. En cap moment vam patir el mal d’alçada, ni tan sols manca d’aire. Però alguns duien màscares d’oxigen.
Finalment s’arriba al mirador de dalt del tot, que ofereix una vista de 360 graus de tot el paisatge que s’estén cap a l’horitzó i de la muntanya Arco Iris, al davant.
Hi havia una llarga cua per fer-se la foto amb la Muntanya Arco Iris de fons. I encara es podia pujar uns metres més fins al cim. Però per nosaltres va ser suficient arribar a aquest punt. L’últim tram, abans d’arribar al mirador, era un camí estret, amb esglaons i amb baranes de fusta que van anar molt bé per subjectar-se, ja que estava ple de neu i gel i relliscava un munt, encara amb les botes de neu, que no solen relliscar. Però quan arribes al mirador, no hi ha res per subjectar-se, està ple de gent, fa pendent i costa caminar entre els uns i els altres i vam veure algunes persones que van relliscar i van caure. Així que no ens la vam voler jugar i, a més, encara havíem de tornar per la Vall Vermella. Des d’aquí vam obtenir fotos més que boníssimes. En aquestes circumstàncies era molt fàcil caure.
Les vistes des d’aquí a dalt són espectaculars.
El guia ens havia dit que a les 10h com a molt tard calia estar a dalt i ens trobaríem amb ell; i els 5 de la Vall Vermella havíem d’estar baixant a les 10.15h i de nou al pàrquing a les 12h. Vam estar una estona buscant-lo però no el vam trobar, així que vam començar a baixar, de nou al nostre ritme.
L’accés al camí de la Vall Vermella el tens un cop has baixat de nou tot el tram d’escales, seguint la tanca cap a l’esquerra, hi ha un indicador. Aquí és on pagues els primers 10 sols.
El nom de Valle Rojo es deu a la pigmentació especial de la terra que té un color vermellós per l’abundant quantitat de mineral. En aquest camí gairebé no hi havia ningú. Un parell de persones més endavant, a la llunyania, i un altre parell per darrere. Mentre que aquí ens vam creuar com a molt amb una desena de persones, a la Muntanya Arco Iris eren centenars les persones que hi eren.
Aquí era un camí estret, el final del qual s’entreveu a la llunyania, que va recorrent el vessant de la muntanya, de mig metre d’amplada aprox, i que donava a un barranc al·lucinant. No tindria cap dificultat si no hagués estat nevat, però calia anar esquivant el gel i això ens va fer anar més a poc a poc.
A mi em va semblar al·lucinant els colors de la muntanya, però Fco de vegades te vertigen i, en aquestes circumstàncies, se li va despertar, així que no ho va gaudir tant com jo. Si haguéssim sabut que estaria així tot aquest tram del camí, no l’hauríem fet.
Al final del camí hi ha una torreta mirador, cal pagar 10 sols més per pujar, i la sortida a la vall vermella, on es paga els altres 10 sols. Aquí vam preguntar quina era la zona més fàcil per baixar, si per la sortida o per on veníem, i ens van aconsellar d’on veníem, encara que no pel mateix camí. Des d’allà mateix, el camí començava a baixar per un altre caminet… i vam seguir uns nois que també baixaven… Fins que vam arribar de nou a l’ample camí principal del principi.
Ho havíem aconseguit!! Molt contents per l’experiència, arribem al bus. Al final vam ser els únics que vam fer la Vall Vermella… i quan vam començar a baixar, vam haver de parar perquè alguns estaven marejats. Hi havia més busos aturats a la cuneta amb gent marejada. De nou arribem al mateix restaurant del matí a dinar. Hi havia un bufet amb espaguetis, amanida, carn amb salsa… hi havia diverses opcions per triar. Va estar molt bé el menjar.
Vam arribar a la Plaça d’Armes de Cusco abans de les 17h. I després vam sortir a sopar… vam demanar un menú crec que a 10-12 sols, que ens va costar 40 sols en total. Deliciós!
Demà volíem fer l’excursió de les llacunes, però ens han dit que també hi havia neu, així que vam desistir i ens prendrem el dia de relax.
Deixa un comentari