La conquesta del Cerro Tortuguero i un aniversari al Carib (dia 14)

Dia de ritme més tranquil i sense presses, ideal per descansar de les jornades maratonianes anteriors, explorar el punt més alt del Carib costa-riqueny i bolcar la tarda en la celebració de l’aniversari de la nostra filla.

Descartant activitat i la tranquil·litat del matí

En la planificació inicial teníem previst que ella fes el tour dels canals a mitjan matí i que a la tarda tots fessim una caminada nocturna per la selva. No obstant això, amb el clima humit del dia anterior i havent gaudit ja al màxim de la posta d’ous de les tortugues i els canals a rem, vam decidir descartar ambdues activitats. No feia falta omplir cada hora del rellotge; el cos demanava tastar la destinació a un altre ritme. Així que vam esmorzar tranquil·lament a l’hotel, gaudint del matí sense grans matinades.

Ascensió al Cerro Tortuguero: La joia panoràmica del dia

La gran activitat de la jornada va ser l’excursió al Cerro Tortuguero, una experiència absolutament xulíssima i 100% recomanable que es va convertir en un dels moments més memorables de l’estada.

• Logística i transport local (La Periférica): Per arribar a la base del turó (ubicat en la comunitat de San Francisco, a l’altre costat del canal principal) cal agafar el vaixell regular La Periférica a l’embarcador central. Tarda uns 5 minuts i costa 1.500 colons per persona i trajecte (es paga en efectiu directament a la capitana del vaixell).
  • Horaris d’anada: 6:00 h, 8:45 h, 10:45 h, 12:15 h, 14:15 h, 15:45 h, 17:00 h.
  • Horaris de tornada: 6:30 h, 9:45 h, 11:30 h, 13:15 h, 15:00 h, 16:30 h, 17:30 h.
• Entrada del SINAC: Vam comprar l’entrada per al Sector Cerro Tortuguero a través del web oficial del SINAC (~2,26 $ USD / persona). Curiosament en destinació no hi havia ningú demanant-la, així que ens l’hàuríem pogut estalviar.
• El sender de passarel·les: La pujada està perfectament condicionada mitjançant un sistema de passarel·les elevades i esglaons de fusta que protegeixen l’ecosistema i faciliten l’ascens. Encara que la humitat tropical es fa notar en cada pas i el desnivell fa suar, la caminada discorre submergida en una selva frondosa que aporta un agradable frescor, envoltada pel so dels micos udadors i el cant de multitud d’aus. Al primer mirador vam estar gaudint una bona estona amb una família de micos. Pel camí també vam veure un parell de granotes roges (atenció perquè són minúscules, però igualment veninoses).
• Les vistes des del cim: Aconseguir el mirador a la cúspide (el punt més alt de toda la costa caribenya de Costa Rica) és un espectacle. Des de dalt es contempla una panoràmica brutal de 360 graus on l’immens canal comparteix espai amb la immensitat del salvatge Mar Carib. Com diu la cançó: aigua dolça, aigua salada, fluint conjuntament.
• Atenció amb les baranes!: Entre les moltes formigues de totes les mides que vam veure per la zona, un de nosaltres va rebre una picada. Sembla ser que s’amaguen en el revés de les baranes metàl·liques… i la formiga era bastant gran. El dolor va ser molt intens i punxant, i el dit va començar a inflar-se una mica. Vam preguntar al guia d’un grup que va arribar en aquell moment i ens va comentar que, segons la persona, es podia arribar a inflar la mà o el braç, però que no semblava que anés a anar a més. Una dona del grup ens va oferir amablement pomada per a picades que va ser de gran ajuda, ja que en una estona el dolor havia remès considerablement.
• El camí de l’esquerra: És l’altra ruta que es pot fer després de la baixada. Es tracta d’un camí pla de rajoles de pedra que t’endinsa encara més a la selva. A causa de les intenses pluges del dia anterior, hi havia una part anegada on l’aigua fresqueta ens arribava fins al turmell. Per sort, les nostres sandàlies romanes ens van salvar de nou i vam gaudir moltíssim aquest tram, on a més vam poder albirar més micos.

El descobriment de la «pipa» a San Francisco

Al mateix port de San Francisco venen cocos (o pipes) per 1.000 colons. Vam comprar-ne un per compartir abans d’anar-nos a dinar, ja que mai havíem provat un coco sense acabar de madurar. Te l’obren al moment per beure l’aigua (que estava súper fresqueta perquè els tenen en una nevera amb gel) i la polpa interior és gelatinosa i suau; es desprèn fàcilment usant com a cullera la mateixa tapa tallada del coco. Tot un descobriment!

Tarde de relax, fauna al poble i sopar d’aniversari

Després de tornar en vaixell de Cerro Tortuguero, vam repetir dinar a la Soda D’Leite. Després vam dedicar la tarda al relax total i a gaudir de la piscina de l’hotel. Després del diluvi del dia anterior, la tarda va estar plena de vida silvestre: vam veure tucans, iguanes verdes, voltors de cap roig, multitud d’ocells i diverses parelles de guacamais (aquests últims eren fixos a la zona del nostre hotel, ja que venien a alimentar-se dels ametllers del jardí).

A la nit vam organitzar el sopar d’aniversari al propi allotjament. Vam comprar pollastre fregit al poble, teníem begudes fresques i ens vam muntar el sopar a la zona comuna del restaurant de l’hotel, que tancava aviat. La cirereta la va posar el pastís personalitzat que li havíem encarregat el dia anterior a la pastissera local gràcies al contacte de la recepcionista; era preciós i estava boníssim. Sopar al mitj de la selva caribenya, amb el so del mar de fons i bufant les espelmes en família, va ser la millor manera possible d’acomiadar la nostra última nit a Tortuguero.