Sintra (dia 4: 21 de novembre de 2022, dilluns)
Avui teníem prevista la visita a Sintra. Sintra és una ciutat a uns 30 km al NO de Lisboa. Per arribar a Sintra amb tren podeu anar des de l’estació d’Orient o des de la de Rossio. Nosaltres vam anar des de Rossio perquè la teníem més a prop, a 20′ caminant.
El tren a Sintra els caps de setmana passa cada hora, però avui passaven cada mitja hora. Nosaltres vam agafar el de les 8.41h
El tren és tipus rodalies, va parant, i va trigar uns 40 minuts. Quan arribes a Sintra ja t’entren les agències per vendre’t diferents tipus d’excursions i els bitllets d’autobús per apropar-te al Palau, a 4 km de l’estació.
A Sintra hi ha diversos palaus a visitar, sent el més famós el Palau da Pena i també el lloc més visitat de Portugal. Nosaltres anàvem a visitar el Palau da Pena i la Quinta de Regaleira.
Quan hi arribes, cal agafar el bus que et porta al Palau. Jo volia fer la visita tal com la vaig fer fa 2 anys ja que em va encantar i aquesta era la idea, tot i que avui tenim previsió de pluja en un 85%, així que veurem què hi podem fer.
Palau da Pena
Web oficial amb horaris i preus.
Preu: 14 € palau i jardins
Horari: Cada dia de 09 a 19:00 o 20h, segons època de l’any
Nosaltres només volíem bus d’anada perquè preteníem baixar caminant, entremig del bosc, com vaig fer l’altra vegada, ja què la ruta és preciosa. Vam agafar el bus 434, que és el que ens porta al Castell da Pena, i ens va costar 3,95€ per trajecte, i triga uns 10′ a deixar-te a la mateixa porta. Crec que agafar anada i tornada era una mica més barat que per separat. Es pot pagar amb tarjeta.
Molt recomanable pujar amb el bus, la carretera és super estreta, en pujada, així que de seguida s’hi arriba. Crec que val la pena guardar forces per a la baixada o altres visites. Ens va costar l’entrada 14€ el Palau i els jardins. Ara, a més, la visita de l’interior del palau va amb hora programada. L’altra vegada el vam veure quan vam voler, però gairebé no hi havia gent. En comprar l’entrada a la taquilla ens van donar hora a les 9.30 h. Hi ha uns minuts caminant, de pujada.
El castell és una preciositat, amb aquests colors tan vius, amb moltíssims exteriors i la seva ubicació en un cim, et dona unes vistes increïbles, encara que avui no vam tenir sort amb les vistes. Amb el temps que feia, hi havia una gran boirina, però encara li va donar un aspecte més misteriós.
Aquest palau es va construir durant el segle XIX i està envoltat per un jardí botànic. A la seva arquitectura hi ha barreja d’estils i corrents estètics: podrem observar elements clàssics portuguesos, com les rajoles que recobreixen les parets, i també altres pròpies del Romanticisme, amb nombroses referències mitològiques i religioses, motius mudèjars i mobiliari barroc al seu interior, donant lloc a aquest extravagant i espectacular castell les estades interiors del qual també es poden visitar.
Al meu entendre, la part més bonica del palau està per fora, ja que només l’enclavament, s’ho val. I veure la de detalls de les seves torres i façanes és suficient per apreciar-ne la bellesa.
Però també és interessant recórrer-ho per dins. Tot i que les habitacions interiors no tenen la majestuositat de l’exterior, també ens van agradar. Per accedir a l’interior, la zona estava acordonada en una fila. Mentre esperàvem va començar a espurnejar. I ja quan estàvem a dins estava diluviant, així que ens vam prendre la visita amb calma. Feia força vent, per la qual cosa el paraigua no ens serviria de gaire.
Dins tenim un petit pati central d’estil àrab, habitacions privades, menjador preparat per sopar, dormitoris de la família reial, cuina, etc.
Aquest castell, al principi, va ser un monestir de frares jerònims. Quan aquests es van traslladar a la zona de Belem, a Lisboa, el rei Ferran II va comprar les ruïnes després d’un terratrèmol i va decidir construir un palau com a obsequi per a la seva dona. Quan la monarquia portuguesa va arribar al final i la família reial es va veure obligada a exiliar-se, el Palau da Pena va passar a ser administrat per l’Estat.
Quan vam acabar la visita, la pluja havia parat, però el dia seguia molt tancat i ens vam arriscar a baixar entremig del bosc fins al poble, on teníem pensat dinar. Ens va servir molt MapsMe, aplicació de mapes sense connexió a internet. Ens és sempre molt útil i marxem amb els mapes descarregats i tots els punts d’interès marcats. Així, ens és molt fàcil seleccionar dues ubicacions i que ens indiqui la ruta. Si a més obres la teva ubicació, vas veient com avances a l’itinerari, ens marca fins i tot quan hi ha escales.
Aquí vam tenir un incident, i és que al començament del camí de baixada hi havia un cartell que deia que el camí no estava transitable per desprendiments. Jo ho recordava molt fàcil i ben senyalitzat, així que ens la vam jugar. Teníem 1,5km, una mitja hora llarga fins al restaurant. L’altra vegada vam anar creuant-nos amb gent que pujava pel mateix camí, ja que a baix, al costat d’un parc, està senyalitzat el camí. Però amb el dia que feia, estàvem sols. En algun moment semblava que tornava a ploure, però la vegetació és tan frondosa que fins i tot ens servia de paraigua.
Vam anar baixant sense cap problema. Algunes de les fustes que feien d’esglaó, estaven trencades i soltes, però tot i així no tenia dificultat el camí. Però quan només ens quedava mig quilòmetre, vam arribar a una porta metàl·lica, que estava tancada. Just abans hi havia una altra porta que desviava el camí, així que ho vam intentar per aquí. Vam sortir de la ruta que marcava el mapa a veure si podíem esquivar la porta, ja que entre els arbres apareixia un altre caminet. Però vam anar a sortir a la mateixa porta, tancada amb cadenat. Així que, o saltàvem o tornàvem enrere, 1 km en pujada i amb amenaça de pluja.
Vam decidir saltar, tot i que el tram de porta era més llarg que les nostres cames. A la vejez viruelas, que diuen, saltant tanques!! I ara el següent dubte era si ens topariem amb alguna altra porta més, ja que recordava que la sortida era per una mena de parc, així que podia ser que aquesta no fos l’única porta que ens trobaríem, però estàvem ja molt a prop, així que seguim baixant.
Ja es veien les cases del poble i el mur era llarg… però eureka, la porta estava oberta i vam poder sortir sense cap problema. A la sortida estava indicat el camí de trekking, però aquí no hi posava pas que estigués tancada la ruta. En fi… Prova més que superada.
Eren gairebé les 13h i vam anar directament al restaurant Tascantiga, on ja vaig menjar l’altra vegada i ens va encantar, tipus tapes, per poder degustar diferents platets. Quan vam arribar era ple. Amb la pluja, la terrassa estava tancada així que disposaven de menys espai, però van esperar una mica i de seguida hi vam poder entrar. Vam menjar molt bé, i a bon preu.
El centre històric de Sintra és molt turístic. Hi vam fer una volta i vam arribar fins al Palau Nacional, que no teníem pensat visitar. Els carrerons són molt estrets i plens de botigues de souvenirs i restaurants.
Des del Castell da Pena es veu el Castell Dos Mouros, però avui amb la boirina no es veia res. El vam veure més tard des del poble, quan ja estava el dia més clar.
Castelo dos Mouros
Horari: Tots els dies de 10-18:30 (últim accés a les 17:30)
Preu: Adults: 8 €
Situat sobre la Serra de Sintra, el Castell Dos Mouros es troba al costat del Palau da Pena i ofereix unes estupendes vistes per la seva altitud.
Erigit pels àrabs durant els segles VIII i IX com a enclavament defensiu per vigilar els camins de terra que unien Sintra a Lisboa, Cascais i Mafra, i conquerit al segle XII pels cristians de Don Afonso Henriques, primer rei de Portugal, encara conserva dues portes romàniques i alguns frescos de l’antiga necròpolis medieval.
Amb gairebé 450 metres de perímetre i 12.000 m² d’àrea, gairebé només en queden les muralles, però es conserva un pas de ronda que podem recórrer per contemplar una bella panoràmica de Sintra i l’Atlàntic. A l’est encara podem veure algunes restes de la muralla exterior, on se situa l’accés al recinte: una porta àrab amb arc de ferradura.
La part alta de la muralla està decorada amb almenes. Per últim, cinc torres flanquegen la muralla. A la més elevada se la coneix com a Torre Real -hi ha uns 500 esglaons per pujar-hi-.
Dins el castell podem trobar també una antiga capella consagrada a Sant Pere i construïda sobre una antiga necròpolis medieval; presenta les característiques pròpies del romànic portuguès: una planta longitudinal, una sola nau i un absis de volta on encara s’aprecien algunes restes de frescos. Al costat hi podem veure una gran cisterna que data d’època islàmica; era la que proveïa el Palau Nacional de Sintra.
I per la tarda teníem la visita de la Quinta da Regaleira, a uns 20′ caminant des del nucli antic de Sintra.
Quinta da Regaleira
Horari: cada dia de 9.30 a 18 o 20h, segons l’època de l’any.
Preu: Adults: 10 €.
Aquesta és el web oficial amb la informació actualitzada.
La Quinta da Regaleira va ser la nostra gran desconeguda en el meu anterior viatge, per això repetirem. Tots hem vist fotos del Palau da Pena, amb els seus colors càlids i vius. Però segurament no coneixem tant la Quinta da Regaleira. Aquest espai, tal com el coneixem ara, és de principis del segle XX, quan el va adquirir un noble portuguès milionari. Va demanar que en aquest terreny se li construís un palau, un petit llac, un hivernacle, diversos torreons, una capella i un pou d’iniciació utilitzat, segons explica la llegenda, pels mateixos maçons. L’arquitecte que faria el disseny va viatjar per Portugal i Europa prenent nota de tots els estils i corrents estètics que veiés per plasmar-los aquí.
El lloc posa la pell de gallina, sembla l’escenari de qualsevol pel·lícula de por. Però alhora de misteriós és preciós, el munt de racons amagats que et pots trobar i per on perdre’t.
Abans donaven un mapa amb dibuixos de tots els llocs a visitar al recinte, però hi ha tanta vegetació que, de vegades, fins i tot amb el mapa, hi havia alguns senders tan petits i ocults, que costaven de trobar. Deixa’t portar i perd-te pels seus racons. Pel complex veuràs algunes referències a la maçoneria i als templers, com a la capella.
La visita ens va encantar, tot tan verd, frondós, curiós i misteriós. Els jardins són plens d’espècies exòtiques d’arbres i plantes, sorprenen pels seus túnels secrets, les cascades amagades i les bellíssimes fonts, com la famosa Font de l’Abundància.
El pou iniciàtic de la Quinta da Regaleira, o la torre invertida, és una de les atraccions més fascinants dels seus jardins. És un pou de pedra profund en forma d’espiral, amb nou pisos connectats entre si per diversos trams d’escales. En època Covid, com que les escales són molt estretes, només es pot entrar i sortir per entrades diferents.
S’explica que aquests nou girs simbolitzen l’infern de la Divina Comèdia de Dante: els maçons havien de pujar per ell seguint un ritus d’iniciació que representava el renéixer, fins a arribar a l’entrada superior, custodiada per dos dracs que s’enrosquen al voltant de l’ anomenada Font dels Dracs. Aquesta importància era aquest pou iniciàtic que estava connectat per grutes i túnels subterranis tant a la capella com a la casa.
També podeu visitar l’interior del palau, nosaltres el vam veure al final del recorregut. Es veu molt ràpid però les estances són interessants, amb elements romàntics, mitològics, marqueteria i talla de fusta…
Vam dedicar un parell d’hores a la visita, fins a prop de les 17h.
Vam agafar el tren cap a les 17.40h que ens va deixar a Lisboa a les 18.30h.
Quan vam arribar, vam anar a sopar uns pastissos de bacallà a la Tendhina de Rossio. I ja amb el sopar vam donar per acabat el dia.
Plaça Rossio
És la zona més animada de la ciutat i als costats de la plaça i als seus carrers limítrofes hi ha botigues, bars i restaurants.
En aquesta plaça tenim:
- l’estàtua de Pere IV de Portugal, El Rey Soldado;
- el Teatre Nacional Doña María II;
- l’estació ferroviària de Rossio, des d’on agafem el tren a Sintra;
- i el Cafè Nicola, amb la façana art déco.
Deixa un comentari