Tunísia és un país ideal per recórrer en cotxe. Després de fer una ruta circular per gairebé tot el país, arribant fins al desert, aquí tens la nostra experiència detallada, els costos i aquells “trucs” que només descobreixes un cop allà i que t’estalviaran més d’un disgust.

El lloguer: estratègia i el “segur d’1 euro”

Vam reservar amb Europcar a través de Booking per 250 € els 10 dies. Vam triar el cotxe més petit i, tot i haver reservat amb antelació, vaig cancel·lar i tornar a reservar uns dies abans en veure que el preu havia baixat.

Logística: Com que el vol arribava a mitjanit, vam dormir a prop de l’aeroport amb trasllat gratuït i vam recollir el cotxe a les 9.00 h del matí.

L’assegurança extra: Vam pagar un suplement d’1,80 € al dia (18 € en total), sobretot per la insistència de la recepcionista que era un preu insuperable. Va ser la millor decisió: vam punxar una roda i, en canviar-la nosaltres mateixos, el gat va fer un petit cop als baixos del cotxe. Gràcies a aquesta assegurnaça, no ens van cobrar res a la devolució.

L’incident de la roda i el “cop” del gat

Vam patir una punxada el dia abans d’arribar a la capital. Com que teníem experiència canviant rodes, ho vam fer nosaltres mateixos.

El problema: No vam col·locar bé el gat i es va fer un petit cop als baixos.

La devolució: En tornar el cotxe, ens van explicar que el protocol és trucar-los perquè siguin ells qui facin el canvi. Tot i això, en veure que el cotxe estava perfecte llevat d’aquest petit cop (gairebé imperceptible), van ser molt amables i ho van incloure dins de l’assegurança extra que havíem contractat.

Compte amb el temps: A l’oficina de devolució no hi havia el tècnic i ens van fer esperar dues hores. Davant la demora, la recepcionista, molt amable, ens va acabar retornant l’import del dipòsit assumint ella qualsevol contratemps. Consell: Arriba a l’aeroport amb temps de sobres.

Estat de les carreteres i conducciĂł

Si et fa respecte conduir a l’estranger, Tunísia et sorprendrà molt positivament. Les carreteres són molt bones, amples, amb vorals generosos i moltes rectes.

Ruta: Vam fer una mitjana de 200 km diaris (algun dia fins a 400 km) i l’asfalt estava en perfecte estat, fins i tot millor que en alguns trams d’Espanya.

Estil de conducció: Els tunisians tenen poca paciència i no els agrada frenar. Avancen fins i tot amb línia contínua (inclosa la policia). El punt positiu és que l’amplada de les carreteres permet que, a la pràctica, hi càpiguen tres cotxes alhora i només t’hagis d’apartar lleugerament.

El gran perill: els reductors de velocitat: N’hi ha moltíssims, són molt alts i molt poc senyalitzats (una senyal petita i sovint sense pintar). En algunes travesseres en vam comptar fins a 20 seguits, i molts apareixen fins i tot a Maps.me.

Peatges i l’autopista A1

L’autopista principal és l’A1, però cal saber que no està acabada.

  • Tram sud (Gabès): Uns 40 km amb les barreres obertes (gratuĂŻt).
  • Tram El Djem: Uns 140 km per uns 4 dinars.
  • Zona Hammamet: 0,5 dinars nomĂ©s entrar.

Avís navegadors: Maps.me ens va intentar fer sortir per accessos inexistents perquè estaven encara en construcció. Molta atenció amb això.

El caos de la capital i l’aparcament

Tunis mereix un capítol a part. És l’únic lloc on la conducció esdevé realment caòtica i l’aparcament un problema seriós, a més de l’estretor de molts carrers.

Aparcament a la capital: Vam intentar aparcar a la Plaça de la Victòria (Bab el Bhar). Al principi no vam veure la prohibició fins que un espontani se’ns va acostar per dir-nos que estava prohibit parar-hi i ens va assenyalar el cartell.

La “màfia” de les pinces: Davant l’avís, un de nosaltres es va quedar dins del cotxe “en guàrdia” mentre l’altre marxava uns 300 metres per veure la Catedral. Des d’allà, vam poder veure perfectament el funcionament: tan bon punt aparques i te’n vas, apareix algú del no-res i posa la pinça de manera instantània; just darrere ve un altre que et cobra uns 30 dinars per retirar‑la. En quedar-nos dins del vehicle, no van dir res, però vam veure el modus operandi en directe amb els cotxes del voltant.

Sidi Bou Said: Havíem llegit que allà passa exactament el mateix. Per això us recomano la meva estratègia: aparcar amb facilitat al Cementiri Americà i, des d’allà, agafar un taxi fins a Sidi Bou.

Conducció amb escorta: l’experiència a la frontera (Table de Jugurtha)

Si la vostra ruta inclou zones properes a la frontera amb Algèria, com la Table de Jugurtha, prepareu‑vos per a una experiència digna d’una pel·lícula d’acció.

El protocol: Havia llegit alguna cosa sobre aquest tema, però viure‑ho en directe és una altra història. La policia ens va escortar durant gairebé 200 km. Segons ens van explicar, és simplement el seu protocol de seguretat per a turistes en aquella zona.

El “rally” policial: El trajecte des de la Table de Jugurtha fins a Sbeitla va ser surrealista. Ens van escortar fins a 4 o 5 cotxes diferents que s’anaven rellevant segons la zona o la rotonda. “Au, segueix aquest!”, ens deien.

A 120 km/h: Alguns cotxes policials circulaven a tal velocitat que ens costava seguir‑los. Anàvem amb un cotxe al davant i un al darrere, amb els llums encesos, obrint‑nos pas com si fos una persecució oficial.

Amabilitat total: Tot i l’espectacularitat del desplegament, la policia va ser extremadament amable. També a la resta del país, on hi ha molts controls, gairebé no ens van aturar, només alguna vegada per preguntar d’on veníem i desitjar‑nos bon viatge. Es nota molt que volen que el turista se senti segur i benvingut.

Incidents, “ensurts” i la trobada amb la policia, l’excepció que confirma la regla

Tot i que vaig dir que la conducció és fluida, a les zones turístiques i a prop de la capital la cosa canvia. Vam tenir dos incidents per manca de paciència dels conductors locals que cal tenir en compte:

• El cotxe de policia “camuflat”: Sortint d’Hammamet, el cotxe que teníem al davant va girar bruscament a l’esquerra i el que venia al darrere (un Jeep molt destartalat) va fer una forta accelerada per avançar en línia contínua i va haver de frenar de cop perquè gairebé se’l menjava. Tot i l’ensurt, vam arribar a l’STOP i el jeep impulsiu ens va donar un petit cop per darrere. En baixar per fer fotos de la matrícula per a l’assegurança, els homes es van posar molt agressius. Va resultar que eren la policia! El cotxe estava tan mal cuidat i el segell oficial tan esborrat que era impossible saber que eren agents.

• La conseqüència: Ens van confiscar els papers i ens van fer seguir-los fins al quarter a tota velocitat. Ens van tenir una hora al sol esperant com a “càstig” per intentar fer fotos. Finalment, com que els cops eren lleus i nosaltres no volíem fer part ni res, ens van deixar marxar. Lliçó: si tens un petit frec amb un cotxe oficial o “estrany”, mantén la calma i no treguis el mòbil immediatament.

• El toc del taxi a la capital: A la plaça de la Victòria, mentre esperàvem que sortís un cotxe per aparcar, un taxi que venia al darrere no va voler esperar i ens va donar un altre copet per pur estrès.

Properament:

  • Ruta circular de 10 dies
  • Allotjaments i molt mĂ©s